Feia anys que li tenia ganes, a aquesta obra del mestre Osamu Tezuka. I fa força temps la vaig veure, per casualitat, sencera a Continuarà Còmics, els tres volums a 1 euro cadascun, en francès (confesso que no sé què hi feia, en aquesta botiga barcelonina, i a més amb uns quants exemplars de cada número). Sí, tenia sentit de lectura occidental i era una edició de 1996, i poc després vaig saber que s'havia reeditat, però pel que em va costar tenia ganes de llegir-la i me la vaig endur, més encara quan no ens ha arribat mai en castellà ni en català.
Es tracta de Le Roi Léo, originalment Jungle Taitei, que significa "L'emperador de la jungla", i que va ser la base de l'anime Kimba, el lleó blanc, que ens va arribar fins i tot en català fa molts anys.
L'obra es va serialitzar entre 1950 i 1954 i va ser recopilada en 3 volums, però per desgràcia durant l'adaptació animada es van perdre els originals i quan es van editar les Obres Completes d'Osamu Tezuka, a partir de finals dels anys 70, el Déu del Manga va aprofitar l'avinentesa per a redibuixar-la gairebé sencera i afegir alguns canvis a la història, cosa que li agradava fer igualment, sempre que es produïen reedicions, tant si s'havien perdut els originals com si no.
Estem, doncs, davant la versió de Jungle Taitei de 1977, i probablement per això el dibuix es veu tan net, bonic i detallat (els paisatges són esplèndids) per ser dels anys 50. En aquest article, però, veiem una comparativa i el cas és que tampoc no estava malament, la versió original. Sigui com sigui, sembla que el 2009 va sortir al Japó, per fi i gràcies a les meravelles de la tecnologia, una edició basada completament en la de 1950-1954.
Centrant-nos en la història, a Jungle Taitei se'ns explica el naixement d'en Leo, un lleó blanc, a bord del vaixell on duien engabiada la seva mare després que el seu pare hagués estat assassinat a l'Àfrica. La mare ensenya en Leo els seus orígens i l'anima a escapar-se del vaixell i arribar nedant al continent al qual pertany, i això és el que fa.
Però en comptes d'això va a parar a la platja d'un altre país, suposadament el Japó, on coneix els humans que després seran els seus amics. Casualment aquests humans, entre els quals hi ha l'assassí del seu pare, parteixen cap a l'Àfrica a la recerca d'una cobejada pedra preciosa anomenada Moonlight, i s'enduen en Leo, que per fi arriba al continent d'on venia en realitat.
Tal com li n'havia parlat la seva mare, en Leo tenia molt idealitzat aquest lloc on els animals poden viure lliurement i en pau, però en arribar a l'Àfrica s'ha d'enfrontar a un munt de situacions que el fan créixer com el rei de la jungla que està destinat a ser: per una banda els problemes de convivència entre els animals, que intenta solucionar amb un missatge de pau i respecte i implementant aspectes de la civilització humana que ha après amb els seus amics, entre els quals el llenguatge tal i com nosaltres l'entenem.
Però encara que un gran nombre d'animals se suma al seu projecte, no li faltaran enemics com ara el tossut elefant Pagoola o en Bubu, un lleó normal (no blanc, vaja) que és malvat i intenta matar en Leo durant tota la història per haver-li "robat" el seu lloc d'emperador de la jungla.
Per si no tingués prou distraccions amb tot això, els humans que han vingut a buscar la pedra també causen més d'un problema, sobretot perquè vénen en dues faccions que tenen objectius diferents. Tot i així, el protagonista se les empesca per a anar creixent en més d'un sentit, i fins i tot enamorar-se i esdevenir pare.
Jungle Taitei és un shônen, és a dir un manga adreçat al públic preadolescent i adolescent, i això es fa palès amb el comportament més aviat humà dels animals, la interacció entre animals de diferents espècies, la presència de personatges entranyables que aporten la vessant humorística com ara el periquito Coco o la gasela Tomy, i també l'amistat d'en Leo especialment amb dos humans, que són els mítics Professor Mostatxo i el seu nebot Ken'ichi.
El lector adult, però, trobarà aquest manga interessant perquè no només és una aventura explicada de manera amena (la part final de l'expedició humana està francament bé), sinó que també conté missatges que passen desapercebuts al públic més jove, missatges típics de l'obra d'Osamu Tezuka com el del respecte i la convivència, la protecció de la natura o els problemes que causa la cobdícia humana.
A més, encara que en general tingui un to alegre, a Jungle Taitei trobarem moments de grans drames, i el regust que deixa quan l'acabem de llegir és amarg i una mica dolorós. Per infantils que puguin ser molts dels còmics dels primers anys del Déu del Manga, també és cert que a la seva bibliografia de l'època trobarem més d'un relat que ens reserva uns quants disgustos, i aquest n'és un exemple.
No podia acabar l'entrada sense esmentar, tan breument com em sigui possible (el tema donaria per a una entrada, però vull aprofitar per fer-ho aquí) la famosa polèmica per les acusacions de plagi a Disney per la pel·lícula de 1994 The Lion King.
Pel que he pogut entendre després de llegir diversos articles sobre el tema la cosa va anar així: Jungle Taitei va rebre diverses adaptacions animades, que van ser una sèrie de 52 episodis entre 1965 i 1966, un llargmetratge el 1966 amb escenes extretes de la sèrie, una altra sèrie de 52 capítols entre 1989 i 1990 i finalment una pel·lícula per a la televisió el 2009. Cadascuna era fidel al manga en major o menor grau, però la primera va destacar per ser la primera sèrie d'anime en color, i sembla que Disney va ajudar la productora de Tezuka, Mushi Production, amb la qüestió del color, ja que la primera sèrie d'anime amb les característiques del que se sol considerar una sèrie d'anime va ser en blanc i negre, va començar el 1963 i es basava en Astroboy, del mateix Tezuka.
Tal com li n'havia parlat la seva mare, en Leo tenia molt idealitzat aquest lloc on els animals poden viure lliurement i en pau, però en arribar a l'Àfrica s'ha d'enfrontar a un munt de situacions que el fan créixer com el rei de la jungla que està destinat a ser: per una banda els problemes de convivència entre els animals, que intenta solucionar amb un missatge de pau i respecte i implementant aspectes de la civilització humana que ha après amb els seus amics, entre els quals el llenguatge tal i com nosaltres l'entenem.
Però encara que un gran nombre d'animals se suma al seu projecte, no li faltaran enemics com ara el tossut elefant Pagoola o en Bubu, un lleó normal (no blanc, vaja) que és malvat i intenta matar en Leo durant tota la història per haver-li "robat" el seu lloc d'emperador de la jungla.
Per si no tingués prou distraccions amb tot això, els humans que han vingut a buscar la pedra també causen més d'un problema, sobretot perquè vénen en dues faccions que tenen objectius diferents. Tot i així, el protagonista se les empesca per a anar creixent en més d'un sentit, i fins i tot enamorar-se i esdevenir pare.
Jungle Taitei és un shônen, és a dir un manga adreçat al públic preadolescent i adolescent, i això es fa palès amb el comportament més aviat humà dels animals, la interacció entre animals de diferents espècies, la presència de personatges entranyables que aporten la vessant humorística com ara el periquito Coco o la gasela Tomy, i també l'amistat d'en Leo especialment amb dos humans, que són els mítics Professor Mostatxo i el seu nebot Ken'ichi.
El lector adult, però, trobarà aquest manga interessant perquè no només és una aventura explicada de manera amena (la part final de l'expedició humana està francament bé), sinó que també conté missatges que passen desapercebuts al públic més jove, missatges típics de l'obra d'Osamu Tezuka com el del respecte i la convivència, la protecció de la natura o els problemes que causa la cobdícia humana.
A més, encara que en general tingui un to alegre, a Jungle Taitei trobarem moments de grans drames, i el regust que deixa quan l'acabem de llegir és amarg i una mica dolorós. Per infantils que puguin ser molts dels còmics dels primers anys del Déu del Manga, també és cert que a la seva bibliografia de l'època trobarem més d'un relat que ens reserva uns quants disgustos, i aquest n'és un exemple.
No podia acabar l'entrada sense esmentar, tan breument com em sigui possible (el tema donaria per a una entrada, però vull aprofitar per fer-ho aquí) la famosa polèmica per les acusacions de plagi a Disney per la pel·lícula de 1994 The Lion King.
Pel que he pogut entendre després de llegir diversos articles sobre el tema la cosa va anar així: Jungle Taitei va rebre diverses adaptacions animades, que van ser una sèrie de 52 episodis entre 1965 i 1966, un llargmetratge el 1966 amb escenes extretes de la sèrie, una altra sèrie de 52 capítols entre 1989 i 1990 i finalment una pel·lícula per a la televisió el 2009. Cadascuna era fidel al manga en major o menor grau, però la primera va destacar per ser la primera sèrie d'anime en color, i sembla que Disney va ajudar la productora de Tezuka, Mushi Production, amb la qüestió del color, ja que la primera sèrie d'anime amb les característiques del que se sol considerar una sèrie d'anime va ser en blanc i negre, va començar el 1963 i es basava en Astroboy, del mateix Tezuka.
Kimba, el lleó blanc va ser un gran èxit, especialment als Estats Units, on com a mínim una generació de ciutadans la pot considerar una de les sèries de la seva infantesa, i quan Disney va anunciar The Lion King el pensament lògic va ser que es tractava de l'adaptació d'aquella mítica producció. Al cap i a la fi els clàssics de Disney són adaptacions, i no hauria passat res si la companyia ho hagués admès obertament.
Però l'argument, si heu llegit l'entrada i heu vist la pel·lícula, no té absolutament res a veure amb el de l'obra creada per Tezuka, sinó que sempre s'ha dit que s'inspira en Hamlet, de Shakespeare. Fins aquí Disney tenia tota la raó en rebutjar les acusacions. El que és cert és que unes quantes escenes, uns quants plans i uns quants personatges eren pràcticament calcats als de Kimba, el lleó blanc. A més, essent el nom de "Kimba" el de la versió nord-americana (al Japó es deia Leo), ja és casualitat que Disney anomenés "Simba" el protagonista del seu film de 1994.
Veiem reflectida la polèmica en aquesta escena d'Els Simpson de l'episodi 6x22, de 1995, encara que el vídeo és de mala qualitat, però ja se sap que si penges un vídeo de la Fox a Youtube dura menys que una bombeta dels xinesos.
Jo crec que es pot dir que The Lion King s'inspira en Hamlet, hi afegeix collita pròpia i visualment beu molt de Kimba, el lleó blanc, sobretot de la pel·lícula de 1966. I torno a dir que no hauria passat res si Disney ho hagués reconegut, però la seva rotunda negativa va ser el que va fer emprenyar la gent, perquè Tezuka i Disney havien tingut, com ja s'ha dit, alguns intercanvis en el passat. Declarar, a sobre, que la companyia ni tan sols coneixia l'existència de la sèrie va ser una autèntica relliscada.
Les "semblances" venien, com he explicat, de la sèrie animada, però n'hi ha una que és directament del còmic, que és l'escena que veiem aquí dalt. És cert que no és un núvol, i que no és el pare, sinó la mare del protagonista, però no hi ha dubte que l'esquelet de l'escena és el mateix, i negar-ho és només tenir ganes de fer el ridícul.
Per cert, la popularitat de l'obra va fer que se'n realitzessin dos videojocs, però per desgràcia no van arribar a veure mai la llum. Si en voleu saber més, feu clic aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada